Valencià
QUAN LES EMPRESES ESDEVENEN PRESONS
«Ací estaven assegurats els vostres salaris, però ara us pagaré quan ho digue el jutge!». Aquestes són les paraules amb què el gerent de l’empresa Graphic Group S.A. amenaçà un empleat després de rebre la notificació oficial per la qual se li avisava que la totalitat de la plantilla, sis treballadors, havia interposat una papereta de reclamació salarial a l’SMAC (Servei de Mediació, Arbitratge i Conciliació Laboral). Set mesos després, els treballadors continuen sense cobrar i, per llei, estan obligats a acudir a un centre de treball on l’activitat productiva és comparable un encefalograma pla.
La finalitat de les paperetes del SMAC és arribar a un acord de terminis sobre els salaris deguts per mitjà del procediment de conciliació laboral, per a evitar així l’obertura d’un procés judicial. Francisco Senón, gerent i administrador de la impremta Graphic Group S.A., de Castelló de la Plana, no es va presentar a cap dels actes de conciliació. Des d’aleshores fins a avui, han passat ni més ni menys que set llargs mesos. I, pel mig, una bona col·lecció de demandes judicials, bregues, amenaces, presumptes alçaments de béns, presumptes fugides de capital i un concurs de creditors, encara pendent de resolució, segons van explicar advocats dels treballadors. Els empleats continuen sense cobrar mentre, en la nau industrial, és invisible l’activitat productiva, segons va poder constatar aquest mitjà. No obstant això, perquè així ho estipula la llei, han de seguir acudint al centre de treball fins que els tribunals dictaminen sobre futur de l’empresa.
Els treballadors passen els dies resolent sudokus i lamentant-se de la seua situació. Fa dos mesos, no arribà a celebrar-se el judici pel qual els empleats, per fi, podrien haver eixit de l’empresa, de ple dret, extingint els seus contractes per impagament continuat de salaris. Els advocats de l’empresari se van servir d’un legalisme per a avortar i suspendre aquest judici que els treballadors havien esperat durant mesos. Malgrat que aquest era un judici contra l’empresa —independentment de qui fóra l’administrador—, aquests advocats al·legaren que, en la demanda, no s’havia citat a l’administrador concursal, responsable subsidiari de l’empresa per ordre del jutge Mercantil arran de la tramitació del concurs. És d’aquesta manera com la jutge Social es va veure obligada a dictaminar que els empleats, després de cinc mesos a l’espera de judici, s’alçaren de la banqueta del jutjat als cinc segons d’asseure’s, sense que els seus propis advocats pogueren fer cap altra cosa que anar-se’n amb el cap cot, ampliar la demanda i ajornar un judici que, un mes després, les instàncies judicials encara no havien datat.
Col·lapse judicial
El col·lapse en els jutjats a causa de la crisi econòmica, la complexitat de la Llei Concursal, les maniobres dilatòries dels advocats de l’empresa i, també, l’oposició dels treballadors a acceptar ofertes que no consideren justes, han retardat la resolució del conflicte fins a uns límits que podrien arribar a posar en perill la salut física i mental de qualsevol ésser humà. Solament cal acostar-se als repugnants lavabos del centre de treball, o veure la brutícia que envaïx els departaments, per a confirmar la situació extrema a la qual es troben abocats aquests treballadors que ja han començat a patir problemes mèdics (quadres d’ansietat, al·lèrgies, picades d’insectes…), i a rebre amonestacions bancàries a conseqüència de la seua deterioració econòmica, derivada del perllongat impagament de salaris.
En aquestes circumstàncies, per a qualsevol treballador no és cap consol pensar que viu en el segle XXI, quant la indefensió social s’assembla tant a la del XIX. Menys consol, encara, quan a més no existeix cap explicació de per què, un mes després que l’auditoria concursal entregara l’informe oficial que comunicava la inviabilitat de l’empresa al jutge Mercantil, no existeix cap mena de pronunciament sobre un possible tancament o, si s’escau, alguna mesura cautelar perquè els treballadors pogueren, almenys, eixir de l’empresa i buscar un nou treball. És cert que la Llei Concursal exigeix el compliment d’una sèrie de fases de tramitació perquè el jutge pugue dictar sentència sobre la innocència o culpabilitat de l’empresa concursada, així com els pagaments i les indemnitzacions que es deriven d’aquest procés, però no sembla raonable que, davant d’una empresa en coma profund, hagen de ser els treballadors els qui es carreguen a l’esquena, i gratis, el fèretre fins a la fossa.
En qualsevol cas, sens dubte resulta evident que, després de set mesos d’impagaments reiterats, en una empresa la producció de la qual és comparable a un encefalograma pla, sense clients, sense proveïdors i, molt sovint, sense gerent, seguir ajornant, fins al final del Concurs, la permanència dels empleats dintre del centre de treball —durant vuit hores diàries—, és pràcticament com convertir l’empresa en una presó i, als empleats, en reus d’un conflicte del que solament són víctimes.
La Llei Concursal, una solució amb molts problemes
La Llei Concursal, (Llei 22/2003 de 9 de juliol), té com a finalitat la regulació dels Concursos de Creditors a Espanya i pretén satisfer la necessitat de reglamentar el repartiment de pèrdues quan hom no pot fer front als seus deutes. És, per tant, un procediment ideat per a pal·liar els possibles efectes nocius de la insolvència, tant d’un empresari, com d’un particular. Es tracta, fonamentalment, d’organitzar les finances del concursat per a aconseguir que el major nombre de creditors cobren el màxim possible.
Els concursos de creditors s’han incrementat en més d’un 300% a Castelló en només un any. L’allau de concursos, arran de la crisi financera que ens envaïx, ha col·lapsat els jutjats. Suposadament, en aquest procediment, es protegeix més els febles, com els treballadors, però bé pot dir-se que la realitat és una altra i, sovint, el conflicte es perllonga més de l’esperat en detriment dels interessos tant dels treballadors com de l’empresari. Cinc anys després de la implantació de la nova llei, encara no la coneixen els empresaris ni els sindicats i, en ocasions, ni tan sols els propis advocats.
Un dels aspectes més criticats de la nova llei és que les empreses estan utilitzant el concurs, no per a aconseguir la seua viabilitat —que és un dels objectius prioritaris de la llei—, sinó per a certificar la seua insolvència i evitar així haver de fer front als seus deutes. Els experts assenyalen que es tracta d’una llei arcaïca: va ser redactada en temps de bonança econòmica en els quals els economistes auguraven que els pròxims anys estarien marcats per un continu creixement econòmic. Cinc anys després de la seua entrada en vigor, després d’obtenir el suport de tots els partits polítics, la nova conjuntura econòmica està esfondrant l’eficàcia de la Llei Concursal.
